El
reconeixement de la independència arribarà només després d'un acte de
desobediència
Una de les qüestions
que està al centre del debat sobre l'exercici del dret a l'autodeterminació de
Catalunya és sota quin marc legal es podria fer efectiu o si caldria exercir la
desobediència civil i institucional en alguna de les fases del procés.
En aquest sentit, el
primer informe emès pel Consell Assessor per a
la Transició Nacional insisteix en la conveniència d'una solució pactada
i dins de la legalitat de l'Estat espanyol, en el marc de la Unió Europea.
En concret, i en resum,
l'informe del Consell preveu les següents possibilitats:
–
Llei
catalana 4/2010, del 17 de març, de consultes populars per via de referèndum o
la futura llei catalana de consultes no refrendatàries. Val a dir que l'article
2 de la llei 4/2010 estableix que aquesta llei és aplicable “en l'àmbit de
competències de la Generalitat i dels ajuntaments”.
–
Reforma
de l'article 92 de la Constitució espanyola per incloure el referèndum d'abast
territorial autonòmic. Aquest article regula el “referèndum consultiu” i
actualment preveu que serà convocat pel Rei, a proposta del president del
Govern espanyol i prèviament autoritzada pel Congrés dels Diputats. Això
suposaria que el Govern català o el seu Parlament proposés la reforma que
tindria la tramitació parlamentària a les Corts espanyoles que preveu la seva
constitució.
–
Celebració
de la consulta essent el sí la opció majoritària, projecte de secessió
plantejada per la Generalitat: l'informe situa dues possibilitats en aquesta
situació, la reforma constitucional i/o la negociació bilateral. En ambdós
casos es preveuen recavar suports internacionals.
–
Si
l'Estat bloqueja la negociació es preveuen eleccions plebiscitàries i/o
Declaració Unilateral d'Independència (DUI).
Des del meu punt de
vista hi ha un error de base en l'informe i és condicionar l'expressió popular
a la cerca d'un marc legal previ. Aquesta recerca aferrissada d'un encaix legal
previ a l'exercici del dret a l'autodeterminació menysté l'eficàcia de la
desobediència com a instrument per a la conquesta de drets quan ha estat
històricament útil i sovint necessari per acabar amb situacions de
discriminació aconseguint l'assoliment i l'exercici dels drets que són negats.
La recerca d'aquesta
legalitat situa la negociació en el centre del procés. No és que sigui contrari a la
negociació, però considero que la negociació s'ha d'intentar però que és
innegociable l'exercici d'un dret. És a dir, que una vegada s'ha dialogat i
el resultat ha estat una negativa a l'exercici d'un dret legítim, tota
negociació només pot anar encaminada a la rebaixa de les pretensions inicials.
En el cas que ens ocupa,
davant la negativa d'Espanya de reconèixer el dret legítim a l'autodeterminació
que té Catalunya com a nació, tota la negociació posterior, per arribar a bon
port, només pot suposar la cessió per ambdues parts. Podem especular que la
cessió per la banda espanyola podria venir en forma de pacte fiscal, de
reconeixement de l'assimetria en el tractament de Catalunya com a Comunitat
Autònoma, etc. I la banda catalana, en què cediria? Jo entenc que no hi ha
d'haver més límit que la lliure voluntat de la ciutadania, no és possible la
cessió, és inadmissible
És per això que
intentat el diàleg, i la negociació només de la concreció de l'exercici del
dret a l'autodeterminació que gaudeix el poble català, davant de la negativa
a reconèixer un dret col·lectiu bàsic com aquest, no s'ha de negociar res més,
perquè qualsevol negociació significa renúncia o, pitjor, rendició.
Renúncies i rendicions de les que estem fartes i a les que ens te acostumada la
classe política dirigent catalana a les ordres de les elits econòmiques.
El reconeixement,
l'encaix legal dins de la comunitat internacional, de la nostra independència
arribarà, només, després d'un acte de desobediència. Estic convençut d'això perquè
ni la llei de consultes populars per via de referèndum ni la futura llei
catalana de consultes no refrendatàries ens portarà a la independència per si
mateixes, perquè formen part de la legalitat espanyola i aquesta ni la preveu
ni hi ha voluntat política que així sigui.
Tampoc pot ser
fructífera una reforma de l'article 92 de la Constitució espanyola. Primer
perquè pensar que tindria èxit una reforma de la Constitució en el sentit
d'atorgar més drets a Catalunya amb les actuals majories parlamentàries
espanyoles és, com a mínim, ingenu. Segon perquè canviar només l'àmbit
territorial no és dotar de força vinculant a aquests “referèndums
consultius”.
És de calaix que la
mateixa sort tindria una proposta de reforma de la Constitució espanyola
profunda, encara que es fes després d'unes eleccions plebiscitàries i/o una DUI,
i estic convençut que en aquell moment obrir una (nova) negociació serviria per
estar en una situació de més força que no pas ara, però no per a que Espanya
accepti la independència de Catalunya sinó, potser, el plantejament d'un
concert econòmic i alguna competència més (de ser acceptada per la part
catalana nova rendició, si el que es vol és el dret a l'autodeterminació amb
l'opció per la independència).
Hem de tenir en compte
que unes eleccions plebiscitàries només són unes eleccions autonòmiques convocades
a l'empara de la legislació espanyola en la que una sèrie de forces polítiques
es comprometen a incloure en el seu programa l'exercici del dret a
l'autodeterminació.
És a dir res diferent a les darreres eleccions autonòmiques. Altra cosa
és que es convoquin, no amb intenció plebiscitària, sinó amb la intenció
electoralista de reforçar la majoria parlamentària de les forces que sostenen
el govern. És a dir que el que ahir va ser “sortir el tret per la culata,
després de dos o quatre anys, sigui un èxit.
Perquè no ens enganyem,
l'Estat espanyol no acceptarà el nostre exercici del dret a l'autodeterminació
per les bones. Tenim exemples gairebé cada dia. Com el d'ahir, quan el Tribunal
Constitucional (TC) va arxivar la petició de recusació que el Govern i el
Parlament de Catalunya havien presentat del president del TC. Que el president
del TC pugui compaginar el seu càrrec amb la militància al PP i que aquest
tribunal no entri ni a debatre la possibilitat que aquest no tingui veu ni vot
(qualificat) a l'hora de resoldre recursos presentats pel seu partit, o que
vagin en contra de decisions preses per càrrecs públics del mateix, palesa el
nivell de democràcia que suporta Espanya, i el nivell d'independència que
suporta el seu poder judicial.
Davant d'aquests fets,
m'agradaria que aquells que defensen aferrissadament sotmetre's a la legalitat
espanyola en el procés d'autodeterminació es posicionessin respecte a la
possibilitat d'exercir la desobediència civil i institucional en alguna fase
del procés:
ja sigui celebrant una consulta en contra del que determini la llei i la
justícia espanyola, ja sigui utilitzant la via de fet després de fer una DUI,
davant dels organismes internacionals i davant del poble català. Assumida la
independència pels i les pròpies catalanes, serà el moment de cercar o crear
àmbits de legalitat i l'encaix del nostre país al nostre entorn i al món. I
si algú creu que és un posicionament més ingenu que creure que Espanya
acceptarà de bon grat la celebració d'un referèndum d'autodeterminació i el
procés de secessió que se'n podria derivar, que busqui exemples en la Història
que en buscarà un grapat.
Cas apart, però
relacionat i també, com a mínim, pervers, és condicionar la independència a la
pertinença a la Unió Europea.
Ho és per la pròpia dinàmica de la UE però també, i més important per a mi, és
que condicionar la independència a l'encaix en la legalitat de la UE en el
moment actual no forma part d'un procés neutre on el poble català pugui decidir
sobre tots els aspectes que configuren l'autodeterminació: com el model
econòmic, social, democràtic i de relacions amb l'entorn i/o internacionals. “La
independència serà amb la UE o no serà” és jugar amb les cartes marcades, una
submissió acrítica als dictats de la troica, en bona part culpable de la
situació de crisi econòmica, social, política i democràtica actual.
A la base de tot, ha
d'estar el concepte de democràcia. Creure que tenir un ordenament jurídic és
tenir, automàticament, democràcia és rotundament fals. També ho és creure que la
solució als problemes econòmics i socials poden venir amb un simple canvi de
marc.
L'ordenament jurídic ha
de ser l'expressió de la democràcia i no a l'inrevés, ni molt menys el seu
límit. I per solucionar els problemes socials i econòmics s'ha de canviar de
quadre, no només de marc.
Cada vegada veig més
clar que la possibilitat esdevé necessitat si ens referim a la desobediència
com a instrument per aconseguir la veritable llibertat.
Desobediència: instrument de la
independència per canviar-ho tot!
http://percanviarhotot.cat/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada