Gir
de 180 graus de la política econòmica del PSOE?
La
Secretària Federal d'Economia i Ocupació del PSOE va escriure un
article molt interessant criticant el projecte de Pressupostos
Generals de l'Estat (PGE) per l'any 2014. De fet, és un article que
bo i el subscriuria globalment.
Ara
bé, em sorprèn pel que suposa de canvi de 180 graus respecte a la
política econòmica que va dur a terme el PSOE els darrers anys que
va estar al Govern espanyol de la mà de Zapatero que, després
d'una política econòmica erràtica des que va esclatar la bombolla
immobiliària, es va alinear clarament amb les tesis neoliberals de
deutecràcia, i va esdevenir executor dels dictats de la troica.
D'altra banda, és decepcionant que no hi hagi un bri d'autocrítica
respecte a aquell període.
Amb
tot, trobo una mancança a l'article de la Sra. Rodríguez. Fa una
sèrie de propostes econòmiques de despesa, que poden semblar
encertades, però res no diu respecte a la política d'ingressos que
es necessitaria per dur-les a terme.
Quina
és la política fiscal que duria a terme el PSOE si tornés al
Govern? Acabaria amb el robatori que suposa que la major càrrega
fiscal recaigui sobre les assalariades i que capitals, rendes i
patrimoni no contribueixin de la manera que els pertocaria en un
estat social? De quina manera? Eliminaria el paradís fiscal de les
SICAV? Augmentaria els màxims de l'impost de Societats i Patrimoni?
Quina
seria la política sobre el deute públic que duria a terme el PSOE
si tornés al Govern? La mateixa que ha dut fins ara? O
suspendria el retorn del deute públic per a realitzar una auditoria
seriosa per determinar si hi ha una part del deute que és il·legítim
(i, per tant, no l'ha de pagar el poble)? Ajornaria el pagament del
que quedés per tal de dur a la pràctica polítiques socials i
apostar, com diu: “apostar per l'economia del coneixement, per
l'educació i per I+D+I”?
Caldria,
doncs, també un gir de 180 graus en la política fiscal i de gestió
del deute públic en el PSOE perquè les crítiques que fan al
projecte de PGE per l'any 2014 siguin creïbles i les propostes que
fan siguin realitzables.
Intentaré
il·lustrar les meves afirmacions.
Un
extracte de l'article al que em refereixo és el següent:
“Hay
un aspecto especialmente preocupante en los Presupuestos Generales
del Estado del que se está hablando poco: es la idea de
competitividad que alumbra la política del Gobierno, y que podría
resumirse en la aspiración de competir por salarios más bajos, en
lugar de por trabajadores mejor cualificados.
Y
es que las ganancias de competitividad por la vía de los salarios
son de corto recorrido; muchos trabajadores ya están al límite de
su renta disponible para llegar a fin de mes y sería un suicidio
debilitar aún más nuestro ya anémico consumo privado, que pesa el
60% del PIB de la economía. Por tanto, o mejoramos nuestra
competitividad ofreciendo productos y servicios de mayor valor
añadido, o nuestra economía no saldrá del túnel en el que se
encuentra. Y para ello es obligado apostar por la economía del
conocimiento, por la educación y por la I+D+i. Una apuesta que ni se
ve, ni se intuye en los Presupuestos. La realidad que hoy podemos
comprobar es que el Gobierno que prometió sacar a España de la
crisis ofrece a los españoles para finales de 2014 más paro,
sueldos y pensiones más bajas, peores servicios públicos y mucha
más deuda pública. Los socialistas sabemos que la solución a esta
crisis no es fácil. Que exigirá sacrificios. Pero los sacrificios
han de ser justos y útiles. Nada de ello ofrece este Gobierno en su
tercer Presupuesto”.
Inmaculada
Rodríguez Piñero
Secretaria
Federal de Economía y Empleo.
(Expansión
7 de octubre de 2013)
Fem
memòria: el PSOE de la mà de José Luis Rodríguez Zapatero, va ser
al Govern espanyol entre el 17 d'abril del 2004 i el 21 de desembre
de 2011, després d'haver perdut les eleccions espanyoles un mes
abans.
Reacció
inicial del PSOE a la crisi: primeres mesures erràtiques
Quan
esclata la bombolla immobiliària i financera l'any 2007, la reacció
del Govern espanyol del PSOE va ser erràtica, des de negar la
evidència de la crisi fins a afirmar que el sistema bancari espanyol
era dels més forts del món. Una vegada reconeguda l'evidència,
Zapatero semblava que proposava un canvi de paradigma econòmic i de
sistema productiu (excessivament dependent del totxo) per sortir de
la crisi.
Ben
al contrari, la primera mesura de reacció a la crisi que pren no te
res a veure amb un canvi de paradigma ni de sistema productiu sinó
que suposa la creació, el 7 d'octubre de 2008, d'un fons que injecta
30.000 milions d'euros públics a la banca. Per finançar aquesta
operació el Govern espanyol va emetre deute públic. L'objectiu
oficial era que aquesta injecció reactivés l'economia reobrint
l'aixeta del crèdit a empreses i famílies, aixeta tancada en sec
pels bancs des de l'esclat de la bombolla. El crèdit no arriba als
seus “destinataris”. Els bancs van preferir comprar el deute
públic que emet el govern al 5 ò 6 % d'interessos per finançar la
injecció de 30.000 euros a la banca (en forma de préstec a retornar
amb l'1% d'interès). Robatori perpetrat, negoci rodó pels
especuladors financers i ruïna per la ciutadania que res va rebre
d'aquesta injecció, i va veure com augmentava el deute públic de
manera alarmant.
El
mes de gener de 2009 el govern aprova el “Plan E”, que
malgrat incloure quatre eixos d'actuació...
Mesures
de recolçament a empreses i famílies.
Mesures
de foment de l'ocupació.
Mesures
financeres i pressupostàries.
Mesures
de modernització de l'economia.
... serà recordat pels cartells
propagandístics que en ocasions costaven més que les obres que
anunciaven i que va donar feina a unes quantes persones que
estaven aturades del sector de la construcció i que passats els 6
mesos que acostumaven a durar les actuacions del Plan E tornaren a
fer cua a les portes de l'INEM.
El
maig del mateix any, Zapatero sembla que recupera la idea inicial de
canvi. Sobre el seu discurs “Debate sobre el estado de la Nación”
del 2009 el periodista Fernando Garea (al El País del 13/05/2009)
deia que “En el nuevo horizonte situó la búsqueda de un nuevo
modelo de crecimiento en el que ya no se subvenciona el ladrillo,
después de la explosión de la burbuja de la construcción que
agrava en España los efectos de la crisis mundial.” i que
l'aleshores president del Govern espanyol va afirmar que: “La
transformación del modelo productivo es la clave para retomar una
senda de prosperidad sostenible”.
Zapatero,
el primer a retallar: abandona la socialdemocràcia i se sotmet a la
troica.
Ben
al contrari, tot i haver repetit fins a la sacietat que el seu Govern
trauria Espanya de la crisi sense tocar l'estat del benestar, el
15 de maig de 2010, Zapatero va aprovar el primer paquet de
retallades socials:
Reducció
del sou dels empleats públics i congelar els del 2011.
Suspendre
el 2011 la revalorització de les pensions, excloent les no
contributives i les mínimes.
Eliminar
el règim transitori per a la jubilació parcial.
Eliminar
la prestació per neixement de 2.500 euros a partir de l'1 de gener.
Suprimir
per a nous sol·licitants la retroactivitat del pagament per
dependència al dia de la presentació, excepte si la tramitació
supera el límit de 6 mesos.
Reduir
6.045 milions d'inversió pública estatal per al 2010, i 600
milions de l'Ajuda Oficial per al Desenvolupament.
Mentrestant la troica demanava reformes estructurals, amenaçant amb
la intervenció del país.
El
Govern del PSOE, obedient, aprova una reforma laboral i de Seguretat
Social a l'estiu que va suposar, entre altres mesures:
Rebaixar
indemnització per acomiadament improcedent de 45 dies a 33, amb un
màxim de 24 mensualitats.
Facilitar
l'acomiadament per causes econòmiques: restringint el dret a la
tutel·la judicial efectiva i finançant una part de la
indemnització amb càrrec al FOGASA.
Restringir
el dret a la negociació col·lectiva: permetent a l'empresari
incomplir els acords mitjançant la clàusula de despenjament
salarial i la modificació substancial de les condicions de treball.
Creació
d'un nou contracte-brossa per a joves.
Eliminar
les restriccions a les ETT que podran operar fins i tot al sector
públic.
Privatitzar
els serveis de col·locació: autoritzant a les empreses la
realització d'aquest servei amb ànim de lucre.
Elevar
l'edat de jubilació de 65 a 67 anys.
Ampliació
dels anys a tenir en compte pel càlcul de la base reguladora de la
pensió de jubilació.
Aquestes
reformes antisocials del govern del PSOE van ser les causes de la
convocatòria de la vaga general del 29 de setembre d'aquell any, la
pedra de la mobilització contra les tisores governamentals.
Amb
les retallades es tanca la quadratura del cercle de la crisi.
S'estableix el paradigma: transformació de deute privat en deute
públic que es vol eixugar retallant despesa, “estalviant” en
drets socials i laborals. Això és acumulació per despossessió de
les classes populars. Aquest paradigma és el que es va començar a
aplicar, com veiem, en els darrers anys del govern del PSOE i és el
mateix que segueix avui el govern del PP de Rajoy.
PSOE
i PP constitueixen Espanya en estat neoliberal i deutecràtic de fet.
El
27 de setembre de 2011 es publica al BOE la reforma de l'article 135
de la Constitució espanyola (sense cap consulta a la
ciutadania), amb els vots favorables de PSOE, PP i UPN, que suposa la
cessió de la sobirania de l'Estat espanyol a la UE en un dels
aspectes centrals de la política econòmica, que lliga de mans i
peus la seva política pressupostària i, en conseqüència, la
possibilitat de fixar unes prioritats de manera autònoma.
El
BOE publica el següent:
“El
artículo 135 de la Constitución Española queda redactado como
sigue:
«1.
Todas las Administraciones Públicas adecuarán sus actuaciones al
principio de estabilidad presupuestaria.
2.
El Estado y las Comunidades Autónomas no podrán incurrir en un
déficit estructural que supere los márgenes establecidos, en su
caso, por la Unión Europea para sus Estados Miembros.
Una
ley orgánica fijará el déficit estructural máximo permitido al
Estado y a las Comunidades Autónomas, en relación con su producto
interior bruto. Las Entidades Locales deberán presentar equilibrio
presupuestario.
3.
El Estado y las Comunidades Autónomas habrán de estar autorizados
por ley para emitir deuda pública o contraer crédito.
Los
créditos para satisfacer los intereses y el capital de la deuda
pública de las Administraciones se entenderán siempre incluidos en
el estado de gastos de sus presupuestos y su pago gozará de
prioridad absoluta. Estos créditos no podrán ser objeto de enmienda
o modificación, mientras se ajusten a las condiciones de la ley de
emisión.
El
volumen de deuda pública del conjunto de las Administraciones
Públicas en relación con el producto interior bruto del Estado no
podrá superar el valor de referencia establecido en el Tratado de
Funcionamiento de la Unión Europea.
4.
Los límites de déficit estructural y de volumen de deuda pública
sólo podrán superarse en caso de catástrofes naturales, recesión
económica o situaciones de emergencia extraordinaria que escapen al
control del Estado y perjudiquen considerablemente la situación
financiera o la sostenibilidad económica o social del Estado,
apreciadas por la mayoría absoluta de los miembros del Congreso de
los Diputados.
5.
Una ley orgánica desarrollará los principios a que se refiere este
artículo, así como la participación, en los procedimientos
respectivos, de los órganos de coordinación institucional entre las
Administraciones Públicas en materia de política fiscal y
financiera. En todo caso, regulará:
a)
La distribución de los límites de déficit y de deuda entre las
distintas Administraciones Públicas, los supuestos excepcionales de
superación de los mismos y la forma y plazo de corrección de las
desviaciones que sobre uno y otro pudieran producirse.
b)
La metodología y el procedimiento para el cálculo del déficit
estructural.
c)
La responsabilidad de cada Administración Pública en caso de
incumplimiento de los objetivos de estabilidad presupuestaria.
Las
Comunidades Autónomas, de acuerdo con sus respectivos Estatutos y
dentro de los límites a que se refiere este artículo, adoptarán
las disposiciones que procedan para la aplicación efectiva del
principio de estabilidad en sus normas y decisiones
presupuestarias.» “.
Ni
cal dir que aquesta disposició anava signada pel president del
Govern del PSOE, convertint el que formalment és “un estat
social i democràtic de dret” en un estat “neoliberal i
deutecràtic de fet”.
On les lleis s'adapten a la voluntat del poder econòmic enlloc que
l'economia estigui supeditada a les lleis aprovades com a expressió
de la voluntat popular expressada democràticament.
PSOE
i PP: mateixos gossos, collars diferents
Observant
aquest fil argumental, la
història recent resta credibilitat a les critiques actuals de la
Secretària Federal d'Economia i Ocupació del PSOE a un projecte
de PGE com aquest i a l'assumpció de les propostes que conté el
seu article per un eventual Govern del PSOE.
I
és que, sense tenir una visió en perspectiva, hi
ha qui es pensa que els primers a retallar i a fer reformes laborals
antisocials amb l'excusa de la crisi van ser els del PP
quan van accedir al Govern de l'Estat i CIU
al Principat quan va accedir al Govern de la Generalitat. Això també
ens volen fer creure tant el PSOE com els integrants del tripartit
sense fer un bri d'autocrítica per la seva responsabilitat en les
tasques de govern.
Éls
primers a retallar no van ser PP i CIU.
Els
primers a retallar van ser Zapatero a l'Estat i el tripartit
(PSC-PSOE, ICV-EUiA, ERC) al Principat.
Molts ajuntaments, en aquells moments governats també pel tripartit,
van realitzar retallades venent-les com a inevitables però sense
criticar a fons les polítiques econòmiques que seguien els seus, al
govern autonòmic i estatal.
Uns
i altres PSOE, PP, CIU, ERC i ICV-EUiA es van plegar als poders
econòmics, només que CIU i el PP ho fan ara sense ruboritzar-se i
els altres ho van fer esperant que la memòria de la gent sigui
curta.
Friso
per veure l'esmena a la totalitat al projecte de PGE del PP que,
essent conseqüent, hauria de presentar el PSOE perquè fins
ara han demostrat, PSOE i PP, ser les dues cares de la moneda de la
troica, ser els mateixos gossos amb collars diferents.
.jpg)
